Molí de l´aljub.


Molí de s’Aljub.

 

També és conegut com Molí d’en Catalina i està situat al carrer de Sa Tanqueta, nº 40, arraconat uns trenta metres endins, part darrera Ses Escoles. El topònim primitiu d’ aquest molí prové de l’ amo en Bernat de s’Aljub, nascut l’any 1865 i que, segons fonts orals, va esser el darrer moliner d’aquest molí. Malgrat que es va casar tres vegades, no tengué fills i a la seva mort deixà la propietat al seu nebot Pere Vicó, també conegut com Es Protestant Vicó i que arribà a caporal de la policia municipal de Llucmajor. Aquest Pere Vicó el va vendre l’any 1938 a l’amo en Gaspar Gelabert “galina” - d’aquí ve el topònim d’aquest molí -  qui, a la seva mort, ocorreguda l’any 1983, ho deixà en herència a la seva filla Maria Gelabert Juan que hi habita amb el seu marit l’ amo en Pere Joan Oliver Jaume.

 

Aquest molí de s’Aljub ja fou concebut, a diferència d’ altres, com a vivenda habitual del moliner, el qual tenia accés privat a la torre des de dins ca seva, mentre els clients pujaven per l’escala exterior cap al terrat d’envelar i des d’aquí accedien, sac a l’esquena, fins al pis de les moles.

 

La seva estructura bàsica es compon de dues naus de volta de canó (vegeu plànols adjunts), amb la particularitat que la seva altària interior va permetre que a la primera nau s’hi construís un entresol utilitzat com a sala de graner, que només permet estar-hi drets a la part central de la volta. A la segona nau, i centrada amb l’eix de l’edificació, hi ha la torre del molí amb dos dormitoris, un a cada costat.

 

La data de construcció d’aquest molí figura gravada a la dovella central del portal forà i correspon a l’any 1815; en canvi, al frontis d’un magatzem de gra, reconvertit posteriorment en estable, hi ha la data de l’any 1830. Aquest estable es troba situat a un nivell un poc inferior i al seu damunt hi té l’afegit del sostre de palla.

El capell original del molí, que era de zinc, s’havia anat foradant amb el temps fins que un mal dia, d’una forta ventada, fou arrabassat i pegà part darrera el molí, dins la finca de Can Bondia. Això succeïa devers l’any 1950 i el molí restà sense capell per espai d’uns vint anys, fins que, cansats que els dies de forta pluja l’aigua arribàs a la planta baixa, decidiren construir un terradet a devers un metre part damunt el replà de les moles (vegeu aquest terrat a una de les fotografies així com els dos congrenys amb els forats i tascons per a fer girar el molí, i el que resta de l’arbre creuant encara la torre).

 

El molí de s’Aljub és, arquitectònicament parlant, un dels més ben conservats que hem trobat i les poques reformes que ha sofert han estat fetes amb un gust exquisit. Per exemple, fa un parell d’anys l’escala exterior que mena a la primitiva terrassa d’envelar i que tenia al seu davall dos forns de coure pa (indicats a punts als planets) s’esfondrà degut a la humitat acumulada; al seu lloc, i respectant els murs exteriors, s’hi edificà un modern quartet de bany amb accés des de l’interior i es restaurà de la millor manera l’escala. Una altra reforma fou l’obertura d’un portal per comunicar la cuina amb la portassa adossada, que és de construcció més moderna que el molí. També s’han hagut de canviar unes quantes bigues del sòtil de l’abans esmentat entresol de la primera nau, perquè estaven corcades. El darrer afegitó que els amos manaren construir va esser un porxet –sostingut amb una estructura de ferro forjat i canalons de ceràmica- damunt el portal forà, per tal de protegir el batiport dels ruixats de l’hivern o del sol de gran dia durant l’estiu.

 

L’amo en Pere Joan també és “moliner” a la seva manera perquè fa uns anys construí un molinet metàl·lic i el situà damunt la torre del vell molí fariner; amb un enginyós sistema per aturar-lo des de baix, si interessa. És hàbil, l’amo en Pere Joan, perquè quan anàrem per fer aquest treball estava construint unes caieres d’abelles per posar-hi un nou eixam, ja que és molt aficionat a l’apicultura.

 

Per despedir aquest molí de s’Aljub ho farem amb uns mots del Cançoner Popular del pare Ginard que ens demostren que els moliners no eren massa ben vists.

 

                                                Com jo sent o veig passar

                                                 picarol de moliner,

                                                 trec es cap en es carrer,

                                                 excuses d’aigo tirar.

 

Miquel Sastre Pujol “Fiolet”. Es Saig nº 125. Fotografies del mateix autor.